Crisi

Bé, està clar que no puc pujar a casa teva i no tenir una crisi. És pujar i posar-me a plorar com un gilipolles.

Ara acabo de baixar de casa teva i, la veritat, no és un dels meus millors moments.

Avui he vist al Jordi, ja se que te l'estimaves molt. Sempre em preguntaves per ell. Ell està bé (tot lo be que pot estar el Jordi) i se'n recorda molt de tu.

Li he dit que ens hauria d'acompanyar al cementiri de Montjuic a mi i a la tieta per que ens expliqui anècdotes i ens ilustri. Ja se que no estàs allà, però et van incinerar allà i a tots ens va semblar espectacular, així que vaig quedar amb la tieta en que algún dia hauriem d'anar allà de visita turística i, a poder ser, amb la companyia del Jordi per a que ens expliqui coses. Ja saps que en sap molt.

Que has fet, iaia? Mira que anar-te'n! Ja se que no ho has fet amb mala intenció, que de fet no ho volies fer, però m'has deixat més orfe...

Igual no hauria d'escriure això en un lloc públic, però sent tan desendreçat com sóc, això està més segur aquí que a qualsevol lloc que pugui guardar jo (i tampoc ho veu tanta gent, la veritat).

No deixo de trobar-te a faltar. No paro de pensar en tu. Igual em caldrà alguna ajuda fora de mi per poder superar la teva falta. Perque la veritat és que em costa MOOOOOOOOOOOOOOOOOOLT fer-me a la idea que no hi ets.

Menteixo. Ja m'he fet la idea. Per això estic així de fotut.

He entrat a la teva habitació i m'he posat a plorar com un idiota mirant la última fotografia que et vaig fer amb la càmera del papa, la que tens enganxada al mirall de la còmoda...

Bé, intentaré mirar endavant i seguir pensant en tu com un reforç i com un exemple a seguir, però ara per ara, encara estic moix i trist per la teva falta. D'alguna manera he entés que ho superaré i que la meva vida ha de continuar sense tu, però sempre et tindré present. D'alguna manera, tú sempre estaràs aquí, amb mí, dient-me que m'estimes i que he de fer bé les coses. Espero no decebre't.

T'estimo molt iaia.

Fins sempre,
Pere.